El primer que m’agradaria comentar es que penso que la nostra societat, en general, no té consciencia del que és i comporta l´aprenentatge que duem a terme les persones, durant tota la vida i gràcies al nostre entorn, no només en l’àmbit de l’escola.
Avui dia, la majoria dels mestres i professors, no tenen en compte els estats emocionals dels nens, alhora de proposar-los les activitats , només volen que interioritzin els conceptes, sense entendre’ls i fer que ells mateixos facin l’esforç de recordar-los el dia de l’examen, per tal de superar-lo.
Encara que també he de dir, que en l’educació infantil crec que hem avançat una mica en aquest sentit, degut a que els mestres en aquesta etapa tenen més en compte les necessitats personals dels nens i formulen les seves propostes a partir d’elles, també penso que és perquè els aspectes curriculars estan definits d’una manera més oberta, que permet treballar-los de forma global, i per al mestre, són més fàcils de dur a terme dins l’aula.
També dir que en l’etapa d’educació infantil hem avançant només una mica, com ja he dit abans, perquè encara troben escoles on el plantejament dels continguts curriculars, es donen de tal manera que fan que sigui una etapa de preparació per a la primària, una cosa absurda, des de el meu punt de vista. Ja que, per començar sempre s’haurien de seguir els ritmes de cada un dels nens, i mai forçar-los a fer cap activitat, amb la que ells no es sentin còmodes o que, directament, biològicament no estiguin preparats. A més, no cal que els nens arribin a primària sabent-ho “tot” perquè, per una part és impossible , i per l’altra , només aconseguirem uns nens frustrats i sense ganes d’aprendre, ni d’anar a l’escola.
En general, avui dia, els d’aprenentatges no són significatius per als alumnes, degut a que els mestres encara no saben aplicar de manera adequada els mètodes d’aprenentatge, que tan fa que es varen crear.
Ara s’han posat molt de moda, tant dins l’aula com fora d’ella, els processos del conductisme operant, per tal de modificar i controlar les conductes dels nens. Però, els pares perquè no ho saben i els mestres perquè ho saben però no ho duen a terme, no realitzen les fases que precedeixen aquestes tècniques, i a més quan les apliquen no ho fan de manera correcta.
Per aquest motiu els nens no tenen gens clar que poden o no fer, perquè els servirà que ho facin o no, i moltes altres preguntes que es fan a ells mateixos, degut a que els adults estem aplicant unes formules de manera errònia, sense donar-li’ls ningun sentit.
Des de el meu punt de vista , penso que les persones aprenem des de que ens troben al ventre de la nostra mare (a través de sensacions, de sorolls...), i per aquest motiu, com ens diu Piaget hauríem d’estudiar i sempre tenir en compte, l’evolució del coneixement de cada una de los persones des de els seus inicis i fins a la seva mort.
Dir també, que els aprenentatges, principalment venen donats gràcies a l’entorn que ens envolta i a patir d’aquest, podem evolucionar i desenvolupar-nos, tot aprenent a regular els propis coneixements a través de l’estructuració dels nostres esquemes mentals.
Molts de mestres, segueixen les teories dels cognitius, i les intenten posar en pràctica, però esta vist que no ho fan de la manera correcta, perquè els estudis sobre l’educació al nostre país ho afirmen. Un dels motius, segons la meva opinió, és que ho volen seguir tot punt per punt, sense tenir en compte les necessitats vertaderes i reals dels seus alumnes.
Això, segons jo, crec que ho fan perquè es senten més segurs seguint un guió que els condueix fins a un objectiu. Però també haurien de pensar en quina és la millora manera de que aquests nens aprenguin a aprendre, i a pensar amb autonomia, i no tant en la comoditat de les metodologies.
Per acabar, la metodologia que jo considero més adequada és la de treballar per projectes, cosa que a l’actualitat ja s’està començant a fer, en algunes escoles de tota Espanya, i concretament, de les nostres Illes.
És una metodologia, que si s’organitza de manera correcta dona molts bons resultats, tant a docents i alumnes, com a les famílies i a la comunitat educativa, en general.
Aquesta forma de treballar, pot atendre a tots els infants tant com ho necessitin, degut a que tot s’adapta a les seves individualitats, i tots i cada un d’ells són protagonistes del seus propis aprenentatges. A més, també, fa que els nens es donin compte de que els responsables dels seus aprenentatges són ells mateixos, degut a que tot el procés el fan ells, a través de les seves investigacions i descobriments.
El mestre té el paper de guia i de creador de les preguntes claus, que faran que els nens es motivin per investigar i puguin aprendre, a través del material proposat per el docent o per la família. Una altra funció del mestre, es la de ajudar als seus alumnes a estructurar els seus coneixements, a mesura que els van adquirint, això requereix una preparació que tots el docents hauríem de tenir per tal de poder dur a terme aquesta manera d’educar tan i tan màgica i significativa.
