RESUM LLIBRE "QUIET"

El llibre amb el títol de “Quiet”, ens explica el dia a dia, amb totes les complicacions que sorgeixen d´una vida en família, que esta formada pel pare, mare, una filla petita y un fill més gran, anomenat Lluís,  amb necessitats educatives especials. El narrador és el pare de família, i tot el que passa ho enfoca des de el seu punt de vista. 

A causa de que en Lluís no té un diagnòstic concret de la seva malaltia, acudeix, acompanyat per la seva família, a diferents especialistes de la medicina, per tal de trobar una resposta al seu estat i així poder-li posar solució, si es que en té(medicaments específics, tractaments...). Tot això crea una sentiment d´angoixa a la família, perquè es troben en una situació de no poder avançar, de no saber que fer.

La família, encara i les dificultats que els hi provoca, segueixen viatjant tan com volem tots junts. En moltes d’aquestes escapades, el pare es queda tot sol amb en Lluís i li parla com si ell l´hagués de sentir y entendre’l, encara que sap que no ho fa.

El pare, en molts de moments és la persona que més protegeix al seu fill, perquè per exemple quan es troben a un restaurant, en una de les ciutats que van a visitar, i la mestressa els diu que amb el nen amb cadira de rodes no hi poden entrar, el pare hi insisteix, fins que ho aconsegueix, encara que la mestressa els du al pis de dalt del restaurant per tal que la gent que vengui  no vegi  a en Lluís, con si els anés a fer fastig. I un altre moment , en el que el pare s’enrabia molt, es quan ha de dur el nen fins a la parada d’autobús, que justament es troba davant d’una escola, i tots els pares deixen el cotxe en mig de la cera, no deixant pas a la cadira d’en Lluís, i això fa que el seu pare i ell hagin de baixar de la cera, per arribar-hi.

 A més d´aquestes dues situacions, al llarg del llibre en troben moltes més, deixant veure com la societat actual no fa que les persones amb alguna necessitat especial en formin part, tant per causa de les barreres arquitectòniques com per la visió que encara tenen algunes persones dels discapacitats, veient-los com individus que s’han d’amagar i que no han de sortir de casa seva.

Un altre tema del que el seu pare està molt preocupat, és la mort, donat que com no saben quina malaltia pateix el seu fill, tampoc coneixen quants anys de vida té en Lluís. Aquest pensament li sorgeix al pare del nen a través de la mort de na Clara, una nena que tenia la mateixa malaltia que el seu fill, i que va morir molt jove.

L’actitud de la seva filla petita, davant les dificultats del seu germà és de tractar-lo com una persona igual a les altres, que és com l’haurien de tractar tota la gent del seu voltant, per fer-lo així partícip del present de la vida familiar i social. Per exemple, en molts moments ella li conta coses a l’orella, estan segura de que ell l’està escoltant.

A més, la família li fa una sessió de fotos a en Lluís fent com si estigués corrents encara que es tot efecte de la càmera, perquè el nen es troba estirat al terra. Però amb aquestes actituds de la seva família, pensen que el fan sentir, com una persona qualsevol i li fan veure que totes les persones poden realitzar el que es proposen si realment creuen en les seves capacitats, sempre hi quan no afecti a una altra individu de manera negativa.